Definició

La muixeranga és una dansa amb figures plàstiques i torres humanes que se celebraven al País Valencià. Va sobreviure a unes poques poblacions i a finals del segle XX ha experimentat un moviment de reviscolament i expansió.

Les moixigangues (que així s’anomenaven antigament) són l’origen comú de les muixerangues i dels castellers.

Al triangle Tarragona-Reus-Valls eren conegudes com a “Ball de Valencians”, evolucionaren en alçada i perderen els balls. El nou resultat l’anomenaren “Castells”. La pèrdua del ball a les processons va originar l’aparició de les “Moixigangues” anomenades religioses. Aquestes representen escenes religioses amb figures plàtiques de poca altura.

Podem trobar moixigangues a Sitges, Tarragona, Valls i Vilafranca del Penedés. A Igualada, tot i que es conserva el nom ‘Moixiganguers’, aquest fa referència a la colla castellera.

La història de com arribà el ball a terres de Tarragona no és senzilla i hi ha diverses teories. Siga com siga, als segles XVII i XVIII, era el temps de màxima esplendor i la tradició estava molt estesa a les comarques valencianes. Així ho demostra un document que ens ha arribat des de la Ribera Baixa. L’any 1798 l’ajuntament de Sueca demana a Capitania General permís per celebrar la processó de la Mare de Déu de Sales, i descriuen aquesta: “… delante de la procesión, a corto espacio de su Cruz, vayan dos o tres Danzas (…) con Torneos y Mojigangas, como se hace en essa Ciudad de Valencia y en la Processión del Corpus, en las de sus parroquias, en la procesión de Nuestra Señora del Carmen y en otras particulares….”. L’espectacularitat, i el fet d’integrar-se en un ball de carrer a l’estil de les danses processionals, provocà que la tradició s’exportara. Amb el nom del “ball dels Valencians” es va integrant en altres seguicis populars de la península Ibèrica. Encara es pot trobar viva a llocs com ara Aragó, País Basc, Castella, Extremadura o Catalunya.

Hi ha documentació d’algunes d’aquestes actuacions. Així se sap que el 1633 durant la visita a Tarragona de Felip IV i M. Isabel de Borbó va actuar un Ball de Valencians, dins del seguici extraordinari en honor dels monarques. També en 1673 una colla de Sagunt va participar al corpus de Sevilla, essent arquebisbe Ignacio Ambrosio Spinola, el qual havia estat anteriorment arquebisbe a València, on entre d’altres, va concloure la construcció de la capella de la Verge dels Desemparats. Ja en el segle XVIII tenim notícies del 1762, concretament a Lleida, on actuen “valencians” en la col·locació de la primera pedra de la nova catedral i el 1774 participen dos grups al Corpus de Granada. Més tard en 1822 torna a intervenir a la processó del Corpus de Sevilla una altra colla.

A la zona castellera del triangle format per Tarragona, Reus i Valls comencen a imitar els Valencians des de finals del XVII. El 1687 actua a la ciutat de Tarragona el ball de Valencians de la veïna població de Bràfim, en 1695 i 1700 també hi ha al seguici de Tarragona d’altres formats per gent de la rodalia.

Al llarg del segle XVIII la tradició va prenent cos. El 1706, en plena guerra de successió entre Felip d’Anjou (Felip V) i l’Arxiduc Carles (Carles III), aquest darrer visita Tarragona i en el seu honor apareix extraordinàriament el seguici popular, com se solia fer amb els monarques. En aquest participa “un ball que diuen dels valencians”.

Després de la desfeta d’Almansa, hi ha també documentades representacions autòctones al triangle casteller els anys 1712, 1721, 1724, 1725 i 1733, amb molta vigència, malgrat les prohibicions, com ara, la del lletrat de Madrid Manuel Llorca Agulló: … “que se extermine el uso de los Castillos en los Vailes nombrados de Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales bayles. Fue al paso que por pura diversión honesta se permitio el establecimiento (en tiempos pasados) en este Principado y en Valencia el bayle vulgo de Valencianos para andar delante de las Procesiones…“. No se sap per què Llorca, que va ser Alcalde Major de Vilafranca del Penedés del 1782 al 1786, tenia aquest especial odi per les torres humanes. No obstant això, ha deixat una de les més clares evidències de la connexió entre els “Valencians” i els Castells.

Al segle XIX i, en especial, després del 1836 quan es promulga la llei que fa perdre els monopolis gremials, la festa evoluciona. Mentre a Catalunya moltes tradicions es transformen, al País Valencià desapareixen. A partir d’ací, la cultura castellera s’eixampla estenent-se fins a l’Alt Penedés, i es passa ja dels sis pisos. L’any 1857 apareix la denominació “xiquets”, en principi com a eufemisme de “Valencians”, però també com a definició d’un nou concepte que està naixent.

Al País Valencià la tradició només s’havia conservat a algunes poblacions com Algemesí, Forcall, Peníscola i Titaguas. A partir de 1996 es va viure un moment històric de recuperació, l’anomenat MRM, “Moviment de Recuperació de les Muixerangues”, un moviment més aviat desorganitzat i espontani on l’entusiasme muixeranguer s’encomanava de poble en poble.

En el període del MRM es va decidir majoritàriament emprar el terme muixeranga i formar colles mixtes d’homes i dones. Es va recuperar a l’Olleria, Gandia, Sueca, Silla, Carcaixent i València. Es va crear La Nova Muixeranga d’Algemesí i va reviscolar a l’Alcúdia, que ja s’havia recuperat a començaments dels anys 1980. De fet les primeres recuperacions són del període de finals dels 70 ‘s i principis dels 80 ‘s a Titaguas, l’Alcúdia i un intent fracassat a Sueca. A Algemesí l’any 1973 es va viure una crisi on la Muixeranga arribà a no aparéixer en una de les processons i que finalment es va salvar satisfactòriament.

Durant uns anys les colles valencianes intentaren organitzar-se al voltant de la Federació de Muixerangues i convocaren aplecs muixeranguers. El darrer encara se celebra al maig del 2009 a l’Olleria i actualment la Federació roman inactiva. De fet el MRM va començar a declinar en arribar a València i aquest declivi es transmeté a la Federació. És aleshores quan un grup de gent d’origen saforenc i que havien participat activament en el MRM decideixen formar L’Entitat Promotora de Muixerangues del País València. Des de finals del 2007 L’EPMPV, més coneguda com L’EPM, facilità assessorament a aquelles poblacions que volien recuperar o crear una muixeranga. Així en aquest període es va consolidar La Muixeranga de València i es creà La Muixeranga de Pego i La Muixeranga Camp de Morvedre. El MRM torna a estar més viu que mai i contínuament estan formant-se noves colles (vegeu la llista a http://muixeranga.info/poblacions/).