Quan comença el segon Moviment de Recuperació de Muixerangues?
Al primer Simposi Casteller, celebrat a Valls l’any 2011, es presentà una comunicació titulada “El Moviment de Recuperació de les Muixerangues” (MRM). Narra amb molts detalls la formació de muixerangues noves a partir de l’any 1996, donant especial protagonisme a l’Entitat Promotora de Muixerangues (EPM) i als seus membres, els “muixeranguers sense fronteres”. Aquestes persones, amb molt d’esforç i bona voluntat, van intentar crear muixerangues al màxim número de pobles: Gandia, Sueca, Silla, València, Pego, Cullera, Oliva, Gata, Bétera, Sagunt, etc. En aquell text es considera que la fundació de la Muixeranga de Pego (l’any 2008) comporta l’inici d’una nova etapa, que van anomenar “Segon Moviment de Recuperació de Muixerangues”.
Nosaltres creiem que la Muixeranga de Pego segueix, amb pocs canvis, el model de l’EPM i ha tingut, si fa no fa, els mateixos problemes que les altres colles. L’EPM va tenir encerts i errors, èxits i fracassos; però la nostra intenció no és jutjar-la, sinó fer un balanç de la situació actual de les muixerangues i analitzar les seues perspectives de futur.
L’únic element que transcendia l’àmbit local era la música de la muixeranga d’Algemesí, que s’interpretava en alguns actes polítics, acompanyada sovint de polèmiques i discussions
Quina era la situació de les muixerangues l’any 1996, quan es funda el Ball dels Locos de l’Olleria? Només existien les muixerangues tradicionals, que actuaven al seu poble una vegada a l’any (la de Titaigües cada 7 anys). Les muixerangues eren elements del folklore tradicional controlats per les autoritats polítiques i religioses; el seu ressò als mitjans de comunicació era mínim, sempre dins l’àmbit local i sense cap relació entre elles. Fora d’aquests pobles, molt poca gent coneixia les muixerangues i pràcticament ningú no tenia els coneixements tècnics necessaris per a ser mestre. L’únic element que transcendia l’àmbit local era la música de la muixeranga d’Algemesí, que s’interpretava en alguns actes polítics, acompanyada sovint de polèmiques i discussions.
L’EPM era un grup que tenia uns recursos molt limitats: poca gent, diners, temps, vehicles, … Les primeres muixerangues que es van crear també eren xicotetes i alguns conceptes no estaven gaire clars: ball de valencians, castells i muixerangues és el mateix? Cal fer figures tradicionals o se’n poden inventar de noves? Es poden fer castells o figures dels falcons? Què defineix una colla? Com podem aconseguir més muixeranguers? El resultat eren grups fràgils, que necessitaven l’ajuda de les muixerangues veïnes i que sovint tenien crisis per discussions internes o falta de gent.
Ens estem dotant d’algunes eines que poden resultar molt útils: pàgines web, llibres, locals socials
Ara la situació ha canviat: hi ha més de 20 muixerangues, petites i grans. Hi ha muixerangues en pobles petits i en ciutats com València, Castelló i Alacant; algunes muixerangues fan figures de cinc altures. El canvi polític també és evident, les institucions polítiques i acadèmiques (ajuntaments, museus, etc.) estan predisposades a ajudar-nos. Ens estem dotant d’algunes eines que poden resultar molt útils: pàgines web, llibres, locals socials, … Si una pàgina web té 1000 visites, fa la mateixa feina que 1000 converses boca-orella. Podríem fer un símil dient: “Abans fèiem la feina a mà, en el futur la farem a màquina”. Esperem que, quan hi torni a haver una televisió pública valenciana, les muixerangues l’aprofitaran per a arribar a desenes de milers d’espectadors.
Tenim dret a les ajudes com a ciutadans que paguem impostos, i també perquè som entitats que participem en les festes, divulguem la cultura i cohesionem la societat
A Catalunya hi ha el concepte de “món casteller” que agrupa totes les colles, tots els castellers, tots els llibres i totes les activitats culturals relacionades. El “món casteller” és un concepte inclusiu, global. De forma semblant, cal pensar en el “món muixeranguer” com una totalitat. Hi ha moltes muixerangues, cadascuna amb la seua gent, els seus objectius i la seua manera de treballar, però totes les muixerangues estan relacionades: Quan els mitjans de comunicació parlen d’una muixeranga, açò en beneficia a tots. Però si una colla fa alguna cosa malament, embruta la imatge de totes les muixerangues. Cal que ens posem d’acord en algunes coses bàsiques, i hem de reactivar la Federació de Muixerangues perquè treballe per a totes. Això ens permetrà que la gent ens conega i ens accepte, que més gent s’apunte a les muixerangues, en definitiva, més recursos. El món casteller és un bon exemple de com pot créixer un element cultural i festiu quan aconsegueix més recursos i força.
M’han explicat que en una muixeranga hi ha el debat per si cal demanar ajuda al seu ajuntament o no. Veure les autoritats com a enemigues del poble i de la cultura, és propi d’una etapa passada. Tenim dret a les ajudes com a ciutadans que paguem impostos, i també perquè som entitats que participem en les festes, divulguem la cultura i cohesionem la societat. Les ajudes de l’administració pública ens permeten estar presents en les festes i en la vida social dels nostres pobles.
Tots aquests canvis defineixen una situació diferent, que podem anomenar segon MRM, o segona etapa del MRM. Segurament encara no tenim prou perspectiva per a dir si aquesta nova etapa començarà demà o ja va començar ahir. Jo crec que pot començar ara mateix, si ens dotem d’aquestes noves eines i les fem servir amb eficàcia.
Joan Bofarull Solé
Llicenciat en Geografia i Història
Mestre de la Muixeranga de Vinaròs
i autor dels llibres Les Muixerangues Valencianes Onada Edicions
i L’origen dels castells. Anàlisi tècnica i històrica – Cossetània Edicions.